Inauguració de l'exposició fotogràfica- Estimat diari

Exposició Individual “Estimat diari” de l'artista Lídia Vives

Galeria Espai Cavallers

Estimat Diari.

Podríem dir que des de la prehistòria, els humans hem sentit la necessitat de deixar empremta.  Si abans, els primers homes ratllaven a les cavernes dibuixos relatant el seu dia a dia, segles després, per la primera comunió, era costum que et regalessin un diari on faries exactament el mateix. Potser no parlaríem de l'animal que havíem caçat, però sí de les baralles a classe i dels primers amors.  Pot semblar que els diaris són inicialment coses de nens o que, inclús, s'han passat de moda. Però la veritat és que, avui en dia, els humans insistim a conservar el nostre record per un futur: Ja sigui penjant fotografies a Instagram, queixant-nos a Twitter, xerrant per Whatsapp, practicant firmes en una llibreta, fent un grafiti… i alguns inclús vandalitzant monuments històrics professant amor etern per la seva parella (no ho feu mai. Vandalitzar, vull dir).

Queda clar, doncs, que les persones tenim la necessitat d'expressar-nos, gaudir dels records i fer saber a les futures generacions que nosaltres vam ser aquí.

En el meu cas, ho faig amb els autoretrats. Potser no queda massa lluny d'aquells que es fan un selfie… o potser sí.

El meu “Estimat Diari” es divideix en dues parts: en una les fotografies són d'uns colors molt vius, i amb una estètica semblant als anys seixanta (una època que ni tan sols he arribat a viure i que només puc imaginar amb l'ajuda de pel·lícules i fotografies de l'àlbum familiar). En l'altra, les imatges són principalment en blanc i negre i estan intervingudes amb bolígrafs de colors. Com quan un nen dibuixa un bigoti en un retrat.

En la primera part, explico històries de la meva vida de la forma més exagerada possible. Podríem dir que més que parlar de fets reals, s'hi basen. Interpreto un personatge com si una actriu hagués de fer de mi mateixa i em converteixo en una barreja de Barbie i Femme Fatale.

A la segona part, no hi ha cap mena de trampa. El nu no podria ser més sincer i les històries són completament transparents. Amb l'ajuda del simbolisme, dels gargots i d'elements que pertanyen a la cultura pop, aquesta història pot ser tant meva com teva.

Com ja he dit al principi, els humans sempre hem volgut deixar empremta… i, com podeu veure, hi ha diverses formes de fer-ho.