Protagonisme ciutadà

Hi ha tres temes que es repeteixen sobre l’estat de la ciutat, com si no passés res més. Lleida està bruta. Lleida és insegura. Els patinets són un perill. I sí. Hi ha mancances greus en neteja, hi ha problemes de seguretat i hi ha gent que va en patinet per la vorera a massa velocitat. Però hi ha també altres problemes que no surten tant als diaris i discursos polítics.

Lleida té problemes de desigualtat creixent, hi ha massa pobresa.

Lleida té problemes climàtics i de contaminació.

Lleida té un urbanisme molt dur, i molt trànsit de cotxes.

Té massa joves angoixats i amb moltes dificultats per construir-se un futur a la ciutat.

Té molta gent gran, que ha patit molt durant la covid, que està sola, amb pensions minses i pocs recursos públics residencials i de lleure.

I Lleida té una política molt frustrant.

Però Lleida té també altres coses, on la ciutadania agafa protagonisme i construeix ciutat.

A Lleida hi ha veïns i veïnes que planten arbres i flors, i ens han regalat el Bosquet del Palauet a la Bordeta, plantacions d’arbres a la falda de la Seu Vella i a Gardeny, balcons guarnits a Balàfia.

Hi ha pares i mares que s’organitzen per anar en bici a l’escola amb els seus fills i filles, malgrat la xarxa de carrils bicis insuficient. Hi ha plataformes veïnals treballant plans per la vianalització i dinamització dels barris, com al Centre Històric, a Noguerola.

Hi ha veïnat que s’organitza per crear comunitats energètiques i transitar cap a l’estalvi i l’autoproducció renovable.

Hi ha una xarxa de voluntariat que ha ofert suport mutu al veïnat en la pandèmia. Que col·labora en l’atenció als temporers i a col·lectius vulnerables, allunyada dels discursos de l’odi i la por que altres alimenten. Amb entitats socials, des de Càritas a la PAH, que compten amb el compromís de molta gent per actuar contra les desigualtats.

Hi ha comerciants que s’organitzen, que munten activitats, com les que es van fer a la Zona Alta, per dinamitzar col·lectivament el comerç de proximitat, amenaçat per canvis d’hàbits de consum i macroprojectes que frenen inversions.

Hi ha el festival de teatre Enrenou a la Mariola. Sorgit de la participació, impulsat pel veïnat i entitats culturals i educatives que han triat la cultura com a eina per construir barri, per fer comunitat, per revertir estigmes.

Hi ha joves que s’autorganitzen per generar projectes col·lectius, de lleure, de col·laboració comunitària. Com l’escola popular de Balàfia o el projecte de Torre Queralt al Secà.

Hi ha un creixent teixit de cooperatives, com hem vist a la Fira de l’economia social i solidària. Que crea ocupació, en molts casos juvenil, amb un model que cerca el benefici social per sobre de l’enriquiment individual.

Hi ha gent gran organitzant-se, en marees, en espais participatius, per debatre els seus problemes, per definir una atenció a la gent gran que superi vells models que amb la pandèmia s’han mostrat tant febles i ineficients.

La llista és molt més llarga. En tot cas, n’hem esmentat una mostra de la que aprenem cada dia i de la que hem de ser còmplices des de la nostra responsabilitat política.

Segur que tindrem una Lleida més neta, més segura, més amable amb els vianants, si tenim una ciutat amb més cohesió social, amb més comunitat, amb més activitat comercial en tota la ciutat, amb més oportunitats per al jovent, amb menys cotxes, amb menys desigualtats. Amb menys debat estèril i electoralista i amb més feina i voluntat de col·laboració. Com ens ensenyen tots aquests projectes ciutadans.

Elena Ferre
Sergi Talamonte
Grup municipal del Comú de Lleida