Finalitza l’inventari dels béns mobles del Molí de Sant Anastasi de Lleida

El Museu de l’Aigua i l’Arxiu Arqueològic de Lleida han impulsat la realització de l’inventari dels béns del molí de Vilanoveta o Sant Anastasi, a la Bordeta. L’edifici, que actualment ultima els darrers treballs per poder-se obrir al públic, ha estat objecte d’estudis i recerca al llarg de tots aquests anys.

El treball, encarregat a Lluïsa Amenós, tècnica especialitzada en patrimoni industrial i siderúrgic, s’ha desenvolupat al llarg del primer semestre de 2022 i ha permès identificar, fotografiar i catalogar un total de 227 elements conservats, a més determinar-ne l’ús i la localització original.

L’inventari constitueix una eina fonamental per a la gestió patrimonial i per a la configuració de futurs projectes de recerca, divulgació i educació. L’objectiu principal de l’encàrrec és poder restituir el màxim de peces en un futur i poder explicar millor aquest conjunt patrimonial del Museu de l’Aigua.

Un dels aspectes més rellevants de l’antic molí fariner és el conjunt de peces de la maquinària del molí. Aquestes peces foren desmuntades en les primeres intervencions a l’edifici, degut a les obres de condicionament com a equipament públic. Ara s’ha dut a terme un inventari precís de tot el conjunt patrimonial, conservat al mateix edifici i a l’Arxiu Arqueològic.

Un molí històric

El molí de Vilanoveta fou una de les factories més rellevants de la zona dedicades a la molta de gra. Documentat des de l’any 1185, aprofitava l’energia d’un dels braçals de la sèquia de Fontanet, una infraestructura hidràulica bastida per donar servei a l’horta lleidatana i a la indústria molinera que aprofitava el seu recorregut.

De les estructures medievals originàries, en resten només testimonis arquitectònics a les plantes inferiors del casal i al mur de contenció de pedra. Però alguns dels béns mobles poden datar-se com a mínim al segle XVII, en el marc de la reparació duta a terme l’any 1643 que comportà, entre d’altres, la renovació de les moles. És el cas del braç o grua que sostenia la càbria, que servia per alçar les pesades moles de pedra, o una de les tremuges bastida amb post de fusta encaixades a cua d’oronella, una tècnica que contrasta amb el clavetejat amb claus de ferro propi de les peces més modernes.

Entre els anys 1850 i 1856, a recer de la industrialització, es fan uns treballs de modernització de les infraestructures de molta i del sistema de transmissió mecànica associat a la tecnologia hidràulica. Es reformaren les voltes del cacau i se substituïren l’antiga roda i l’arbre de transmissió de fusta per una turbina i un eix de ferro que movia una corona d’engranatges per a quatre moles. L’extrem superior de l’eix de transmissió actuava a la vegada de força motriu d’un sistema d’embarrats que accionava un elevador de catúfols i un estol de maquinària associada a la cadena de producció de la farina.

Al molí hi trobem encara la turbina, l’arbre de transmissió i bona part dels engranatges. També s’hi preserven les moles, les tremuges i algunes màquines, com el porgador o la cernedora. El porgador és obra de l’empresa Ramon Marull de Barcelona, especialitzada en teixits metàl·lics, enreixats i maquinària de molineria. Tenia les oficines al carrer Vilanova i comptava amb una fàbrica a Sant Martí de Provençals. Es conserven diversos catàlegs de la casa Ramon Marull, datats entre finals del segle XIX i inicis del XX, que representen porgadors similars a aquest, els quals rebien el nom de “separadores”.

A l’Arxiu Arqueològic s’hi van traslladar els components fragmentats de ferro, principalment engranatges, eixos i rodes de transmissió dels embarrats, així com peces de fusta procedents de l’antic sistema de conducció de la farina.