Informalisme a Catalunya 1957-1967

El Museu d’Art Jaume Morera de Lleida i la Fundació Caixa de Tarragona presenten l'exposició "Informalisme a Catalunya 1957-1967", una mostra sobre un dels moviments artístics de postguerra que més adeptes va tenir a Catalunya pel que significà de llibertat creativa i de trencament amb la limitació representativa. La planta baixa de l'edifici del Roser acull l'exposició fins el 17 de setembre. Aquesta exposició representa una nova revisió del moviment informalista i serveix per il·lustrar la confrontació de discursos artístics dels anys 50 i 60, a partir de l’obra de més de trenta artistes catalans, com ara Ràfols-Casamada, Modest Cuixart, Josep Guinovart, Antoni Tàpies, Hernàndez Pijuan, Romà Vallés, August Puig i Ton Sirera entre d’altres, i del treball d’alguns dels principals artífexs del moviment informalista a Europa. El concepte Art Autre o Art Informel sorgeix a França l’any 1950 encunyat pel crític Michel Tapié, i respon a una situació de crisi generalitzada com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial. Els filòsofs Jean Paul Sartre i Martin Heidegger seran els encarregats de plantejar les qüestions essencials vinculades al moviment, i de posar sobre la taula valors molt propers a l’existencialisme. Quan emergeix l’Informalisme a Catalunya ja fa més d’una dècada que està instaurat a Europa i als Estats Units. El moviment aporta un nou esperit respecte a la concepció del fet creatiu, l’obra artística, la societat i el propi individu, i, a través d’ell, els artistes més inquiets troben noves vies d’expressió que sintonitzen amb les actituds més cosmopolites provinents de la resta del continent. En aquest sentit, Antoni Tàpies esdevé el pintor paradigma del moviment informalista a casa nostra: becat pel Cercle Maillol de l'Institut Francès, marxa a París i connecta amb el fenomen internacional, convertint-se en el seu introductor a Catalunya i en un dels seus màxims representants pel que fa a l’evolució posterior al voltant de la matèria. El període comprés entre els anys 1957 i 1964 esdevé l’etapa en què més seguidors aglutina l’Informalisme al nostre país. Si bé dins el moviment informalista l’aspecte matèric i les seves qualitats predominen com a elements fonamentals de recerca plàstica, hi ha altres tendències que també aglutinen un bon nombre de creadors: la pintura gestual (que atorga importància a l’acció de l’artista en relació al suport), el “tatxisme” (on la taca de color és l’element compositiu bàsic) i la pintura espacial (una concepció inèdita de la noció d’espai). Amb la utilització de tota mena de suports i de materials, l’artista s’endinsa en un abisme existencial, en una lluita per la supervivència humana on, per damunt de tot, es reivindica l’art en el seu estat més primitiu i inconformista, un art que respongui a un estat d’ànim i a la pròpia necessitat interior. L’Informalisme ha marcat l’evolució de la pintura a partir de la descoberta de nous elements de recerca artística, com ara l’experimentació amb els materials i les seves qualitats tàctils, l’ús de la superfície com a suport d’acumulació i la consolidació del color, el gest i la taca dins l’espai pictòric general.