L’editorial Quaderns Crema publica El riure de la màscara, de Pere Ballart

Amb el títol complet de El riure de la màscara. Formes de l’objectivitat en la poesia contem-porània, l’editorial Quaderns Crema acaba de publicar a finals d’aquest mes de gener l’assaig que va guanyar el Premi Vallverdú en la seva 21ª edició, el novembre de 2004. Es tracta d’una reflexió sobre aquelles formes gràcies a les quals la poesia dels darrers dos segles ha defensat la seva supervivència com a gènere gràcies a l’establiment d’una més forta complicitat amb el lector. El llibre neix de la conjunció dels dos objectes d’estudi principals als quals el seu autor, professor de teoria literària a la Universitat Autònoma de Barcelona, s’havia dedicat anteri-orment: l’efecte literari de l’ús de la ironia i la naturalesa singular del poema com a vehicle d’expressió i comunicació lírica. El riure de la màscara s’ocupa doncs tant dels recursos distanciadors que ajusten avui la veu del poeta com de les seves estratègies en l’intent per fer més objectiva, imaginativa i rica la representació poètica de la realitat. Com diu el mateix autor en la nota preliminar que obre el llibre: «Que els poetes ja no expliquen directament les coses i que no tornaran aquells temps en què els clàssics s’acontentaven a anomenar la rosa, el capvespre o un braç jove, no és res que ens hagi d’estranyar. Parlar del món, de l’altre, fins i tot d’allò que per massa íntim un mateix no es veu i no se sap, és una empresa complicada, que la poesia escomet a la seva manera cada cop més el•líptica [...]. Segons aquestes premisses, doncs, cadascun dels assaigs que integren El riure de la màscara intenta, amb pretext i mètode diversos, mostrar com fa temps que els poetes, darrere la pantalla de les seves ficcions, esclafeixen un riure que no és sempre indici tant d’alegria com de desesper, i que en qualsevol cas revela que, de Baudelaire ençà, ja no es possible tornar a intoxicar el poema amb un excés cordial. Ja sigui sota el signe —analògic— de qui busca un intèrpret per al seu missatge xifrat, ja sigui sota l’altre, irònic, de qui busca un còmplice amb qui fer més suportable el propi escepticisme, el que podríem anomenar una lírica de l’objectivitat ha marcat amb el seu segell tota la poesia que, en un període que es perllonga encara fins avui, ha nascut amb la voluntat, exigent i arriscada, de ser «absolutament moderna». Amb la mateixa voluntat divulgadora que ha presidit altres llibres seus, Pere Ballart omple El riure de la màscara d’exemples pensats per il•lustrar la reflexió teòrica, gràcies als quals els lectors poden veure comentada la poesia d’autors catalans i espanyols de la generació dels 50 com Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma, però també d’avui mateix, com Pere Rovira, Joan Margarit, Carlos Marzal o Eloy Sánchez Rosillo. Professor de Retòrica i Teoria de la Poesia a l'Autònoma Pere Ballart és professor de Teoria de la Literatura a la Universitat Autònoma de Barcelona, on imparteix les especialitats de Retòrica i Teoria de la Poesia. És autor del llibre Eironeia. La figuración irónica en el discurso literario moderno (Quaderns Crema, 1994), El contorn del poema (Quaderns Crema, 1998), que va ser distingit amb el Premi d’Assaig de la Institució de les Lletres Catalanes, i El contorno del poema. Claves para la lectura de la poesía (Acantilado, 2005).