Demà, Cafè Curt de falsos documentals
La sessió, titulada Veritat?, inclou la projecció de cinc curtmetratges, dos d’ells, d’autoria local
Cada últim dimecres de mes a les 20.30 h al Cafè del Teatre, amb entrada gratuïta
La sessió, titulada Veritat?, inclou la projecció de cinc curtmetratges, dos d’ells, d’autoria local
Cada últim dimecres de mes a les 20.30 h al Cafè del Teatre, amb entrada gratuïta
Com cada últim dimecres de mes, demà, 26 de febrer, el Cafè del Teatre acull una nova sessió de curtmetratges. Aquesta vegada es tracta de falsos documentals, sota el títol de Veritat?. La sessió, com és habiutual, es farà a les 20.30 h amb entrada gratuïta.
Els continguts de la sessió són ficcions que utilitzen tècniques de reportatge i documental. En alguns casos, fan ficció a partir d’entrevistes, mentre que en d’altres utilitzen veus en off o són produccions fetes amb edicions de material aliè.
Dels cinc documentals que es projectaran en la sessió del mes de febrer, dos són d’autoria lleidatana. Per una banda, el curtmetratge Co-hauting, codirigit per Pepe Rico, juntament amb Adrià Carande i Paula Sànchez Àlvarez, i per l’altra, Egagròpila mental de fons efímer, dirigit per Òscar Hidalgo (AKA hiyohiyoipseniyo).
Els altres documentals que es podran veure són Mierda para mamá, dirigit per Rocío Rubio; Encara dura, d’Irene Puente; i Cuando yo me muera, de Pepe Síscar.
Co-hauting, un fals documental en clau de comèdia
Co-hauting explica com un equip de reporters investiga el cas de tres amics que comparteixen un pis encantat, atrets pel seu lloguer baix.
El fals documental, en clau de comèdia, utilitza un format conegut com a mockumentary. És un format molt utilitzat en algunes sit-coms populars, com per exemple The Office.
Egagròpila mental de fons efímer
El curt d’Òscar Hidalgo és un collage audiovisual que esquartera el format documental mitjançant l'apropiació de fragments cinematogràfics empeltats amb històries manresanes i records personals.
Es tracta d’una egagròpila o regurgitació estomacal de dieta desorganitzada que abraça la confusió i l'atzar en la gestió d'arxius com a vies legítimes per interpretar el passat i construir la història.
Aquest trencaclosques de records esdevé un esbós caòtic d'informació tan fragmentada que la historiografia fugiria horroritzada, com si es tractés d'uns mots encreuats abandonats a mig fer, on ja ningú recorda les definicions.